Orfisme
 |
Per a altres significats, vegeu «Orfisme (avantguarda)». |
Orfisme (en grec antic Ὀρφικά 'orfiká') és el nom que es dóna a un conjunt de creences i pràctiques religioses,[1] originari del món arcaic grec i hel·lenístic antic, associat amb la literatura atribuïda al poeta mític Orfeu, que va descendir al món subterrani grec (katabasis) i en va tornar. L'orfisme s'ha descrit com una reforma de l'antiga religió dionisíaca, que implica una reinterpretació o relectura del mite de Dionís i una reordenació de la Teogonia d'Hesíode, basada en part en la filosofia presocràtica.[2]
El patiment i la mort del déu Dionís a mans dels Titans s'ha considerat el mite central de l'orfisme. Segons aquest mite, el Dionís infant és assassinat, esquinçat i consumit pels Titans. Com a venjança, Zeus colpeja els Titans amb un llamp, convertint-los en cendres. D'aquestes cendres neix la humanitat. Segons algunes concepcions de l'orfisme, aquest mite és la base de la creença òrfica que la humanitat posseeix una doble naturalesa: cos (grec antic: σῶμα, romanitzat: sôma), heretat dels Titans, i una espurna divina o ànima (grec antic: ψυχή, romanitzat: psukhḗ), heredada de Dionís.[3] Per aconseguir la salvació de l'existència material titànica, calia ser iniciat en els misteris dionisíacs i sotmetre's a la teletē, una purificació ritual i una recreació del sofriment i la mort del déu.[4] Els no-iniciats (grec antic: ἀμύητος, romanitzat: amúētos), creien, es reencarnarien indefinidament.[5]
Història
[modifica]Aquest moviment religiós mistèric es remunta almenys al segle vii aC o segle viii aC. L'orfisme rep el nom del llegendari poeta i heroi Orfeu (fill de la musa Cal·líope), de qui es diu que va originar els Misteris de Dionís.[6] Tanmateix, Orfeu estava més estretament associat amb Apol·lo que amb Dionís en les fonts i iconografia més antigues. Segons algunes versions del seu mite, era fill d'Apol·lo, i durant els seus últims dies, va evitar el culte a altres déus i es va dedicar només a Apol·lo.[7]
Orígens
[modifica]
La poesia que conté creences clarament òrfiques s'ha rastrejat fins al segle VI aC o almenys al segle V aC, i els grafits del segle V aC aparentment es refereixen a "òrfics".[8][9][10] El papir de Derveni permet datar la mitologia òrfica com a mínim a finals del segle V aC,[11] i és probablement més antiga.[12] Les visions i pràctiques òrfiques estan testificades per Heròdot, Euripides i Plató. Plató es refereix als "iniciadors d'Orfeu" (Ὀρπεοτελεσταί) i als seus ritus associats, tot i que no es coneix amb certesa fins a quin punt la literatura "òrfica" en general es relacionava amb aquests ritus.[13]
Relació amb el pitagorisme
[modifica]Les opinions i pràctiques òrfiques tenen paral·lelismes amb elements del pitagorisme, i diverses tradicions sostenen que els pitagòrics o el mateix Pitàgores van ser els autors de les primeres obres òrfiques; alternativament, filòsofs posteriors creien que Pitàgores era un iniciat de l'orfisme. La mesura en què un moviment pot haver influït en l'altre continua sent controvertida.[14] Alguns erudits sostenen que l'orfisme i el pitagorisme van començar com a tradicions separades que més tard es van confondre i fusionar a causa d'algunes similituds. D'altres argumenten que les dues tradicions comparteixen un origen comú i fins i tot es poden considerar una sola entitat, anomenada "òrfico-pitagorisme".[15]
La creença que el pitagorisme era un subconjunt o descendent directe de la religió òrfica ja existia a l'antiguitat tardana, quan els filòsofs neoplatònics van prendre l'origen òrfic dels ensenyaments pitagòrics al peu de la lletra. Procle va escriure:
- Tot allò que Orfeu transmetia a través de discursos secrets relacionats amb els misteris, Pitàgores ho va aprendre a fons quan va completar la iniciació a Libethra, a Tràcia, i Aglaòfam, l'iniciador, li va revelar la saviesa sobre els déus que Orfeu havia adquirit de la seva mare Cal·líope.[16]
Al segle XV, l'erudit grec neoplatònic Constantí Làscaris va trobar i transcriure el poema Argonàutiques òrfiques (en grec antic: Ὀρφέως Ἀργοναυτικά), un poema èpic grec de 1376 hexàmetresque data del segle IV dC.[17] Està narrat en primera persona en nom d'Orfeu, un dels argonautes, i explica la història de Jàson i els argonautes. No se sap qui n'és l'autor real. El poema es troba en manuscrits, ja sigui sol o juntament amb els Himnes òrficsi altres himnes com els Himnes homèrics i els de Procle i Cal·límac. El poema es va perdre, però al segle XV va ser trobat i copiat en un manuscrit (Codex Matritensis gr. 4562) per Lascaris, considerat un Orfeu pitagòric.[18]
L'estudi de les primeres fonts òrfiques i pitagòriques, però, és més ambigu pel que fa a la seva relació, i els autors que escriuen més a prop de la vida de Pitàgores mai van esmentar la seva suposada iniciació a l'orfisme, i en general consideraven el mateix Orfeu com una figura mitològica.[15] Malgrat això, fins i tot aquests autors dels segles V i IV aC van observar una forta similitud entre les dues doctrines. De fet, alguns van afirmar que, en lloc de ser un iniciat de l'orfisme, Pitàgores va ser en realitat l'autor original dels primers textos òrfics. Concretament, Ió de Quios va afirmar que Pitàgores va ser autor de poesia que va atribuir al mític Orfeu, i Epígenes, en el seu De les obres atribuïdes a Orfeu, va atribuir l'autoria de diversos poemes òrfics influents a notables pitagòrics primerencs, inclòs Cercops.[15] Segons Ciceró, Aristòtil també afirmava que Orfeu mai va existir, i que els pitagòrics van atribuir alguns poemes òrfics a Cercó (vegeu Cèrcops).[19]
La creença en la metempsicosi era comuna a ambdós corrents, tot i que també sembla contenir diferències. Mentre els òrfics ensenyaven sobre un cicle d'encarnacions doloroses de les quals es podia escapar a través dels seus rituals, Pitàgores semblava ensenyar sobre una metempsicosi eterna i neutral contra la qual les accions personals serien irrellevants.[20]
Els neoplatònics consideraven la teologia d'Orfeu, portada endavant a través del pitagorisme, com el nucli de la tradició religiosa grega original. Procle, un influent filòsof neoplatònic, un dels últims grans filòsofs clàssics de l'antiguitat tardana, diu:
"Perquè tota la teologia grega és descendent de la tradició mística d'Orfeu; Pitàgores va aprendre primer d'Aglaofem els ritus dels déus, però Plató, en segon lloc, va rebre una ciència perfecta de les divinitats dels escrits pitagòrics i òrfics." [21]
Teogonia òrfica
[modifica]L'orfisme es desenvolupa com una dissidència amb tocs religiosos. Qüestiona la religió oficial de les ciutats gregues, sobretot a dos nivells, un de teològic i l'altre sobre les pràctiques i els comportaments. És sobretot una religió en què els textos són molt importants, principalment les cosmogonies, les teogonies i les interpretacions que se'n fa. En general, sembla que tota la literatura òrfica es basa a contradir la Teogonia d'Hesíode. La teogonia òrfica es basa en teogonies orientals i dona un paper essencial a certes divinitats marginades per Hesíode, com ara Nix, Cronos i Fanes, i parla de l'Ou còsmic primordial, i del regnat de Dionís. Tota aquesta mitologia s'explica en textos d'èpoques molt diferents, i es conserven una gran quantitat de fragments molt diversos, des de restes de poemes molt antics fins a glosses d'èpoques tardanes barrejades amb ressons de filosofies. Existeixen diversos tractats, que moltes vegades acaben explicant alguns textos de màgia.[22]
Els que vivien a la manera òrfica es presentava com in marginat, era un personatge errant que anava de ciutat en ciutat proposant les seves regles per a la salvació, practicant els seus ritus mistèrics i el seu ascetisme particular, sense donar plaers al cos. L'orfisme no permetia menjar carn ni vessar sang d'animals, ni portar vestits confeccionats amb lli. Feien això perquè creien en la reencarnació de l'ànima.[23] L'orfisme defensà el que es coneix com a metempsicosi. Aquest concepte consisteix en la creença de la transmigració de l'ànima a altres cossos després de la mort. Aquesta migració es podia produir entre animals i humans. L'orfisme va influir notablement en la filosofia, especialment en Pitàgores i els pitagòrics, també anomenats orficopitagòrics. Heròdot explica que els pitagòrics després de la seva expulsió de la Magna Grècia, es van unir a les societats òrfiques. Però abans d'això la filosofia òrfica ja s'havia anat arrodonint amb les aportacions de Ferècides de Siros (considerat mestre de Pitàgores) Onomàcrit i una sèrie d'escriptors que van anar configurant l'orfisme, com ara Cèrcops, Brontí, Arignota de Samos, Timocles de Siracusa i altres. També van existir una gran quantitat de mistagogs (iniciadors) que s'acostumaven a posar davant de les portes de les cases dels rics i prometien alliberar-los dels seus propis pecats i dels pecats dels seus avantpassats, a través de sacrificis i cants expiatoris. Aquestes cerimònies van donar lloc a una gran quantitat de llibres que s'atribuïen a Orfeu i a Museu, que per la seva autoritat garantien les promeses que els feien.[22]
Les llegendes i poemes òrfics es relacionaven en gran part amb Dionís, que es barrejava, ja que també era una divinitat infernal, amb Hades. Els teòlegs òrfics fundaven les seves esperances de la purificació i la immortalitat definitiva de l'ànima, ja que no es lliuraven a un plaer desenfrenat i un entusiasme frenètic (bacanals), sinó que practicaven una puresa ascètica de vida i de costums.[22]
Totenpass o tauletes òrfiques
[modifica]Les Totenpass eren tauletes o plaques metàl·liques inscrites trobades en els sepulcres d'iniciats en l'orfisme, el culte a Dionís o religions de l'antic Egipte o semítiques. El terme significa "passaport per als difunts".[24] Els Totenpässe es col·locaven prop del cos com una filactèria, o enrotllada i introduïda dins d'una càpsula al coll com un amulet. La inscripció explicava a l'iniciat com navegar cap al més enllà.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Sexuality in Greek and Roman Culture by Marilyn B. Skinner, 2005, page 135, "[…] of life, there was no coherent religious movement properly termed 'Orphism' (Dodds 1957: 147–9; West 1983: 2–3). Even if there were, […]"
- ↑ A. Henrichs, "'Hieroi Logoi' and 'Hierai Bibloi': The (Un) Written Margins of the Sacred in Ancient Greece," Harvard Studies in Classical Philology 101 (2003): 213-216.
- ↑ Sandys, John, Pindar. The Odes of Pindar including the Principal Fragments. Cambridge, MA: Harvard University Press; London, William Heinemann Ltd, 1937.
- ↑ Ana Isabel Jiménez San Cristóbal, Rituales órficos (Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2006);
- ↑ Proclus, Commentary on the Republic of Plato, II, 338, 17 Kern 224.
- ↑ Apollodorus (Pseudo Apollodorus), Library and Epitome, 1.3.2. "Orpheus also invented the mysteries of Dionysus, and having been torn in pieces by the Maenads he is buried in Pieria."
- ↑ Alberto Bernabé, Miguel Herrero de Jáuregui, Ana Isabel Jiménez San Cristóbal, Raquel Martín Hernández, Redefining Dionysos
- ↑ Guthrie, 1955, p. 322.
- ↑ Kirk, Raven i Schofield, 1983, p. 21,30–31.
- ↑ Parker, 1995, p. 485, 497.
- ↑ «The Derveni Papyrus: An Interdisciplinary Research Project». Harvard University, Center for Hellenic Studies, 02-11-2020. Arxivat de l'original el 30 July 2017. [Consulta: 24 maig 2015].
- ↑ Kirk, Raven i Schofield, 1983, p. 30–31.
- ↑ Parker, 1995, p. 484,487.
- ↑ Parker, 1995, p. 501.
- 1 2 3 Betegh, 2014.
- ↑ Proclus, Tim. 3.168.8
- ↑ Meisner, p. 4. West, p. 37 states that "it can hardly be earlier and may well be later than the fourth century AD".
- ↑ Russo, Attilio (2004). "Costantino Lascaris tra fama e oblio nel Cinquecento messinese", Archivio Storico Messinese, Messina 2003–2004, 84-85, p. 53–54
- ↑ Aristotle. The works of Aristotle, 1908, p. 80.
- ↑ Leonid Zhmud. Pythagoras and the Early Pythagoreans. OUP Oxford, 2012, p. 232–233. ISBN 978-0-19-928931-8.
- ↑ «Proclus, in Theologian Platonis I.5 (I.25-26, Saffrey-Westerink) = Orph. 507 IV Bernabé - Living Poets».
- 1 2 3 Smith, William (ed.). «Orpheus». A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology. [Consulta: 5 maig 2022].
- ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.135. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014].
- ↑ Roy Kotansky, "Incantations and Prayers for Salvation on Inscribed Greek Amulets", in Magika Hiera: Ancient Greek Magic and Religion, edited by Christopher A. Faraone and Dirk Obbink (Oxford University Press, 1991), p. 116.
