Le Portrait de Manon

Le Portrait de Manon

Forma musical	òpera
Compositor	Jules Massenet
Llengua	francès
Basat en	Manon Lescaut (Antoine François Prévost)
Publicació	segle XIX
Gènere	opéra-comique
Personatges	Aurore (en) , Des Grieux (en) , Jean de Moncerf (en) i Tiberge (en)
Estrena
Estrena	8 maig 1894
Escenari	Teatre Nacional de l'Opéra-Comique (França)

Le Portrait de Manon és una opéra-comique en un acte de Jules Massenet, amb llibret en francès de Georges Boyer. Concebuda com una continuació de Manon (1884), recupera els personatges de Des Grieux i Tiberge molts anys després dels esdeveniments de l'òpera anterior i converteix el record de Manon en el centre dramàtic de la nova història. S'estrenà el 8 de maig de 1894 al Teatre Nacional de l'Opéra-Comique de París, instal·lat aleshores a la sala del Théâtre-Lyrique de la plaça del Châtelet.

L'obra funciona alhora com a epíleg sentimental i com a pastitx de Manon, ja que Massenet recupera records, situacions i materials musicals de l'òpera de 1884. El musicòleg Jean-Christophe Branger ha estudiat aquesta construcció basada en la memòria i en els «miralls del passat», mentre que el biògraf Louis Schneider la descrigué com una mena de pastel realitzat pel mateix pintor a partir d'un quadre anterior.

Composició i estrena

Massenet compongué Le Portrait de Manon aproximadament una dècada després de l'estrena de Manon, que s'havia convertit en una de les seves obres més exitoses. En lloc de reprendre directament l'argument de l'Abat Prévost, Boyer construí una història nova situada molts anys més tard, en què Des Grieux, ja madur i encara marcat per la mort de Manon, es converteix en el representant d'una generació incapaç inicialment d'acceptar l'amor dels joves Jean i Aurore.

L'estrena del 8 de maig de 1894 comptà amb Lucien Fugère com el cavaller Des Grieux, François-Antoine Grivot com Tiberge, Suzanne Elven en el paper travestit de Jean, vescomte de Morcerf, i Jeanne Laisné com Aurore. La documentació de la Bibliothèque nationale de France conserva tant el llibret de la producció original com les dades del repartiment de l'Opéra-Comique.

Personatges

Els quatre personatges principals i les veus previstes per Massenet són els següents:

• El cavaller Des Grieux — baríton
• Tiberge — tenor
• Jean, vescomte de Morcerf — mezzosoprano, paper travestit
• Aurore — soprano

Argument

L'acció té lloc molts anys després de la mort de Manon, en una residència de províncies de Des Grieux. Envellit i amargat, el cavaller viu encara lligat al record de l'antiga amant i conserva en un cofret una miniatura amb el retrat de Manon. Quan sent cantar Aurore i els camperols a l'exterior, els seus records reapareixen i contempla el retrat, evocant especialment la primera trobada amb Manon a Amiens i la vida que havien compartit.

Jean, un jove vescomte orfe que ha quedat sota la tutela de Des Grieux, arriba per rebre una lliçó d'història. Durant la lectura d'un episodi sobre Escipió l'Africà, la conversa deriva cap a l'amor i Jean confessa que estima Aurore, una jove sense fortuna ni rang social. La descripció que fa d'ella recorda a Des Grieux la manera com ell mateix havia defensat Manon davant del seu pare, però aquesta coincidència, lluny d'estovar-lo, reforça inicialment la seva oposició al matrimoni.

Tiberge, vell amic de Des Grieux i tutor d'Aurore, intenta convèncer-lo perquè permeti la unió dels dos joves, però Des Grieux rebutja el que considera una mesaliança. Jean i Aurore, desesperats, arriben a imaginar diferents maneres de morir plegats, en una escena que combina el sentimentalisme amb un humor deliberadament lleuger; mentre són sols descobreixen accidentalment el retrat de Manon que Des Grieux guarda al cofret.

Tiberge concep aleshores una estratègia per despertar els records del seu amic: fa que Aurore es vesteixi com Manon en l'època en què Des Grieux la conegué a Amiens. Quan la jove apareix davant seu, la semblança produeix una forta impressió en Des Grieux, que sent reviure el passat i comprèn que la seva pròpia experiència amorosa no pot servir de justificació per impedir la felicitat de Jean.

Tiberge revela finalment que Aurore és filla de Lescaut i, per tant, està emparentada amb Manon. Des Grieux abandona la seva resistència, accepta el matrimoni i beneeix els dos joves, de manera que el record dolorós de Manon es transforma finalment en l'instrument que permet una nova història d'amor.

Música

La partitura està concebuda deliberadament com un joc de memòria musical. Massenet reutilitza i transforma fragments relacionats amb Manon, de manera que els records del protagonista no són només explicats pel llibret sinó evocats directament per la música. Entre les referències més clares hi ha reminiscències de la primera trobada a Amiens i de l'escena de la «petita taula» de l'òpera anterior.

Aquest procediment converteix Le Portrait de Manon en una obra especialment autoreferencial dins el catàleg de Massenet: les citacions i al·lusions adquireixen una funció dramàtica perquè l'espectador que coneix Manon comparteix els mateixos records que Des Grieux. Branger interpreta aquesta relació entre present i passat com un sistema de miralls en què la parella formada per Jean i Aurore reflecteix, però també corregeix, la història tràgica de Manon i Des Grieux.

La partitura inclou diversos números individualitzats, entre els quals els records de Des Grieux «Voilà ton image chérie», el duo entre Jean i Des Grieux, el duo de Tiberge i Des Grieux, un tercet de Tiberge amb els dos joves, una cançó d'Aurore, un duo amorós de Jean i Aurore, el cantabile de Des Grieux i l'escena final. Aquesta successió conserva elements tradicionals de l'opéra-comique, però Massenet els integra en una estructura breu d'uns quaranta minuts.

Instrumentació

L'obra està escrita per a veus solistes, cor i orquestra amb flauta, oboè, corn anglès, clarinet, dos fagots, quatre trompes, timbales, arpa i cordes. Massenet preveu també un conjunt fora d'escena amb flauta, dos oboès, clarinet, dos fagots, percussió —triangle i campana—, cor, harmònium i arpa.

La plantilla és relativament continguda en comparació amb altres òperes de Massenet i afavoreix una textura transparent i de caràcter sovint cambrístic, apropiada a una obra breu centrada en quatre personatges. L'ús del conjunt fora d'escena permet, al començament, separar musicalment el món exterior dels camperols i d'Aurore de l'espai tancat i nostàlgic en què viu Des Grieux.

Recepció i posteritat

Le Portrait de Manon no assolí mai la difusió internacional de Manon, però l'estrena s'inscrigué en un moment especialment productiu de Massenet, el mateix 1894 en què també aparegueren Thaïs i La Navarraise. Els estudis moderns tendeixen a valorar-la no tant com una continuació autònoma de la trama de Prévost, sinó com una reflexió conscient de Massenet sobre una de les obres que més havien contribuït a la seva fama.

L'obra s'ha recuperat ocasionalment en època moderna, sovint programada al costat de Manon, una combinació que accentua el joc de citacions i permet observar la transformació de Des Grieux des del jove enamorat de l'òpera de 1884 fins al personatge envellit de l'epíleg de 1894. Aquesta relació entre les dues obres és també la que ha centrat bona part de la bibliografia musicològica contemporània dedicada a Le Portrait de Manon.

Bibliografia

• Branger, Jean-Christophe. «Le Portrait de Manon de Massenet ou les miroirs du passé». A: Lorenzo Frassà. The Opéra-Comique in the Eighteenth and Nineteenth Centuries (en francès). Turnhout: Brepols, 2011, p. 17-36. 
• Irvine, Demar. Massenet: A Chronicle of His Life and Times (en anglès). Portland: Amadeus Press, 1997. ISBN 9781574670240. 
• Schneider, Louis. Massenet (1842-1912) (en francès). París: Bibliothèque-Charpentier, 1908. 
• Massenet, Jules. Le portrait de Manon: opéra-comique en un acte (en francès). París: Heugel, 1894.