I due Foscari

I due Foscari

Forma musical	òpera
Compositor	Giuseppe Verdi
Llibretista	Francesco Maria Piave
Llengua	italià
Publicació	segle XIX
Gènere	òpera
Parts	3
País d'origen	Itàlia
Personatges	Francesco Foscari (en) , Jacopo Foscari (en) , Lucrezia Contarini (en) , Attendant on the Council of Ten (en) , Servant of the Doge (en) , Barbarigo (en) , Pisana (en) i Jacopo Loredano (en)
Estrena
Estrena	3 novembre 1844
Escenari	Teatre Argentina (Itàlia)
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya	8 de juliol de 1845, Teatre Principal (Barcelona), (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu	12 de maig de 1847

I due Foscari és una òpera en tres actes composta per Giuseppe Verdi sobre un llibret de Francesco Maria Piave, basat en la novel·la The Two Foscari de Lord Byron. Va ser estrenada al Teatro Argentina de Roma el 3 de novembre 1844. A Catalunya va arribar el 8 de juliol de 1845 al Teatre Principal i dos anys més tard al Liceu.

I due Foscari representa la sisena òpera de Verdi, la seva segona col·laboració amb el llibretista Francesco Maria Piave i la més dramàtica de les seves produïdes fins aquell moment. En estrenar I due Foscari, Verdi ja començava a gaudir de reconeixement, tot i que es trobava en la seva etapa més exigent de treball, que ell mateix anomenava «anni di galera». La crítica contemporània destacava que cada personatge ja disposava d’un «idioma propi» i expressava passions singulars. La trama, basada en l’obra homònima de Lord Byron, narra els darrers dies del dux de Venècia, que es veu obligat a triar entre el deure com a governant i l’amor pel seu fill, acusat d’assassinat: raó d'estat o afecte paternal. L’estrena es va traslladar a Roma, ja que la direcció de La Fenice, pressionada per la censura, va considerar inapropiat representar-la a Venècia; el llibret exposava les intrigues del poder a la ciutat i mostrava com alguns protagonistes encara influïen en la política, inclosa la mateixa família Foscari.

Origen i context

Entre l’estrena d'Ernani (1844) i la de Rigoletto (1851) van transcórrer set anys en què Verdi va compondre fins a onze òperes, gairebé la meitat del seu total. Aquest període intens d’activitat s’ha conegut com els «anys de galera». La denominació prové d’una carta del compositor a la seva amiga, la comtessa Maffei, del 12 de maig de 1858, on s’expressava així: «Des de Nabucco, es pot dir que no he tingut una sola hora de tranquil·litat. Van ser setze anys de galera!». Posteriorment, l’expressió es va popularitzar, però aplicant-la només a la producció compresa entre I due Foscari i Stiffelio. Dos factors expliquen aquest ritme de treball tan intens: les constants sol·licituds dels teatres per a noves estrenes i la consolidació de la seva posició econòmica.

El rigor i l’ambició de Verdi el mantenien en una activitat constant, combinant la composició amb viatges continus per a supervisar estrenes i reposicions a tota Europa. Aquesta exigència va acabar afectant la seva salut, fet que explica, en part, que les òperes d’aquella etapa no tinguessin la mateixa frescor ni força que les primeres ni que les posteriors. Tot i això, molts estudiosos reconeixen que aquests anys van ser fonamentals per al seu desenvolupament artístic, ja que en ells es consolidaven els recursos musicals i dramàtics que després explotarien amb la Trilogia Popular: Rigoletto, Il trovatore i La traviata.

En aquella època, la Itàlia musical es trobava fragmentada: cada ciutat mantenia les seves pròpies exigències i tradicions, que un compositor havia de conèixer i adaptar abans de poder consolidar la seva reputació. Aquesta mateixa experiència ja l’havien viscut Rossini i Donizetti, els seus principals predecessors. A més, per assolir l’estatus de celebritat, no n’hi havia prou amb la qualitat de les composicions; calia ser un creador extremadament prolífic i amb una activitat frenètica, capaç de conquerir el màxim nombre de teatres d’òpera possible.

Francesco Maria Piave, autor del llibret

La gestació de I due Foscari es remunta als assajos d'Ernani, moment en què l’empresari florentí Alessandro Lanari va demanar a Verdi una nova òpera per a la temporada de tardor de 1844 al Teatro Argentina de Roma. En aquella etapa, Verdi tenia al cap diversos possibles arguments extrets del teatre de Shakespeare (Rei Lear, Hamlet, La tempesta) i de Victor Hugo (Le roi s'amuse, del qual després va néixer Rigoletto i Ruy Blas), de poemes dramàtics de Byron (Caín), i de Dumas pare (Kean).

En la recerca d’un llibret adequat per al Teatro La Fenice de Venècia, Verdi ja havia posat els ulls en el drama de Byron The Two Foscari durant l’estiu de 1843. L’atreien especialment els elements venecians de l’obra —el carnaval, el Conseil des Dix— i va encarregar a Francesco Maria Piave l’adaptació del text. Tot i això, La Fenice va rebutjar el projecte perquè el llibret esmentava diverses famílies venecianes encara existents. Verdi, però, no el va abandonar i el va oferir al Teatro Argentina de Roma.

Com de costum, Verdi va intervenir de manera molt directa en l’elaboració del llibret, enviant a Piave cartes plenes d’indicacions precises mentre avançava en l’orquestració de l’òpera. En aquesta correspondència es veu clarament com el compositor ja tenia definida l’arquitectura dramàtico-musical de l’obra, i com el llibretista seguia al detall totes les seves orientacions, inclosa l’adaptació a les capacitats del tenor Giacomo Roppa. Tot i això, dins la trama el veritable centre dramàtic recau en el baríton, el dux Francesco Foscari, encarnat a l’estrena per Achille de Bassini. Verdi va concebre una seqüència especialment contundent a l’inici del segon acte, amb Jacopo empresonat: primer un episodi de deliri, seguit del duo amb Lucrezia, després el tercet amb el dux i, finalment, un quartet amb l’entrada de Loredano.

Els assajos s’iniciaren el 15 d’agost de 1844. A finals de setembre, Verdi es va traslladar a Roma per supervisar personalment els treballs, i durant aquells mesos, com solia fer, va completar l’orquestració. En aquest cas, la partitura quedà enllestida el 22 d’octubre de 1844.

Representacions

Giacomo Roppa, tenor, el primer Jacopo Foscari

Achille de Bassini, baríton que va crear el paper de Francesco

I due Foscari s’estrenà el 3 de novembre de 1844 al Teatro Argentina, amb Achille de Bassini i Giacomo Roppa, juntament amb la soprano Marianna Barbieri-Nini i el baix Baldassarre Mirri en els rols principals. La rebuda fou més aviat freda, tot i que el compositor sí que va ser aclamat amb força. Segons Emanuele Muzio, amic i deixeble de Verdi, el mal resultat s’hauria d’atribuir tant al preu excessiu de les entrades com al fet que els intèrprets no van estar a l'altura de les exigències de la partitura.

En contrast amb l’esclatant triomf que havia suposat aquell mateix any l’estrena d’’'Ernani, ni la música ni la construcció dramàtica d’’'I due Foscari —ni tan sols la feina dels cantants— van despertar gaire entusiasme entre el públic romà. El mateix Verdi, habitualment optimista, ho reconeixia en una carta al seu amic Luigi Toccagni, periodista de La Gazetta privilegiata di Milano: «Poc ha faltat perquè I due Foscari no hagi fracassat del tot, en part pels cantants, que han desafinat molt; en part perquè les exigències estaven al límit. El fet és que l’òpera ha estat gairebé un fracàs». Tot i aquest diagnòstic sever i la fredor inicial de l’acollida, Verdi va ser celebrat amb honors: fou convidat als cercles socials més exclusius de Roma i, fins i tot, el govern pontifici li dedicà una medalla amb la seva efígie, un gest que contrastava amb aquella estrena tan poc lluïda.

La segona funció va capgirar completament la situació: l’èxit hi fou rotund i Verdi hagué de sortir a saludar una trentena de vegades. L’òpera es mantingué en cartell amb totes les localitats exhaurides durant la temporada 1844-1845, i aquell triomf sostingut acabà reportant al compositor l’honor de veure encunyada una medalla amb la seva efígie.

A Barcelona, I due Foscari va ser la tercera òpera verdiana presentada en pocs mesos. S’estrenà el 8 de juliol de 1845 al Teatre Principal, en un moment d’autèntic furor per Verdi: el 7 de juny s’hi havia estrenat I Lombardi al mateix teatre, i el 16 de juny la mateixa obra havia arribat també al Teatre Nou.

I due Foscari es manté com una de les òperes menys difoses de Verdi, ja que la rebuda discreta de l’estrena va fer que, durant molts anys, els teatres la deixessin fora de repertori i durant dècades, I due Foscari va patir una desatenció injusta, compartida amb altres òperes menys conegudes de Verdi. La seva reaparició significativa va tenir lloc a la RAI de Milà el 1951, en commemoració del cinquantenari de la mort del compositor, amb un tercet destacat: Giangiacomo Guelfi, Maria Vitale i un ja extraordinari Carlo Bergonzi, sota la direcció de Carlo Maria Giulini, gravació de gran valor discogràfic.

El 1977, Philips, dins el projecte de rescatar les primeres òperes de Verdi, enregistra la producció amb Piero Cappuccilli, Josep Carreras —en una de les seves millors interpretacions— i Katia Ricciarelli, amb Lambert Gardelli al capdavant de l’orquestra; el rol de Loredano fou assumit per Samuel Ramey, un veritable luxe. D’aquí endavant, un dels més destacats Francesco Foscari ha estat Renato Bruson, que, a més de registres d’àudio, deixa una memorable interpretació en vídeo a La Scala de Milà el 1988, en un muntatge elegant de Pier Luigi Pizzi (Videoland). També Leo Nucci ofereix un testimoni magnífic del dux venecià al Teatro San Carlo de Nàpols, l’any 2000 (TDK).

Argument

Lloc: Venècia

Temps: 1457

Acte I

La darrera reunió entre Jacopo Foscari i la seva família abans de deixar l'exili, Francesco Hayez, 1838–40

El Consell dels Deu es convoca per jutjar Jacopo Foscari, fill del dux, acusat d’assassinat i traïció. Davant dels jutges, Jacopo protesta contra l’odi que rep, especialment del senador Loredano, tot i que el veredicte inclou una mostra de clemència.

Al palau Foscari, Lucrézia, esposa de Jacopo, prega al cel per la salvació del seu marit, però la seva còlera esclata quan sap que el Consell dels Deu ha condemnat Jacopo a l’exili perpetu.

Al palau dels duxs, el dux Francesco Foscari reflexiona sobre la seva autoritat limitada i la seva incapacitat per protegir un fill que considera innocent. Lucrézia arriba i li suplica que anul·li la sentència; ell li respon que les lleis de Venècia se li imposen, tot prometent, però, intentar apel·lar davant del Senat per la causa de Jacopo.

Acte II

Tancat a una cel·la de la presó de l’Estat, Jacopo és assaltat per visions espectrals. Lucrézia i, després, el dux intenten consolar-lo, però Jacopo és finalment arrestat per Loredano i conduït davant dels jutges, on escolta la sentència d’exili.

Davant del Consell dels Deu, el dux exhorta el seu fill a sotmetre’s al judici. L’aparició de Lucrézia amb els seus fills no aconsegueix alterar la decisió del Consell, que, instigat per Loredano, ordena la immediata deportació de Jacopo a Creta.

Acte III

A la Piazzetta de Venècia, la multitud gaudeix d’una regata a punt de començar. En companyia de Bardagino, arriba Loredano i dona el senyal per iniciar la competició. L’aparició de la galera de l’Estat, destinada a portar-se Jacopo, dispersa els espectadors. Jacopo baixa de l’embarcació i entra al Palau dels duxs per acomiadar-se de Lucrézia. Loredano celebra la seva victòria.

Als apartaments privats del dux Francesco Foscari, Barbarigo li comunica que un vellard moribund ha confessat ser l’únic culpable de l’assassinat atribuït a Jacopo. Poc després, Lucrézia anuncia que Jacopo ha mort durant el viatge cap a Creta.

Els membres del Senat i del Consell dels Deu apareixen per exigir l’abdicació del dux a causa de l’edat i del recent dol. Foscari cedeix i es treu els ornaments ducals. Quan s’apresta a abandonar el palau amb Lucrézia, sent el canó de Sant Marc anunciant l’elecció del seu successor, Pasquale Malipiero. El dux mor de pena en aquell mateix instant, mentre Loredano gaudeix de la seva venjança.

Estructura

Acte I

• 1 Preludi
• 2 Introducció
  • Cor Silenzio... Mistero... (Cor) Escena I-II
• 3 Escena i Ària de Jacopo
  • Escena Qui ti rimani alquanto (Jacopo) Escena III
  • Ària Dal più remoto esiglio (Jacopo) Escena IV
  • Tempo di mezzo Del Consiglio alla presenza (Fante, Jacopo) Escena V
  • Cabaletta Odio solo, ed odio atroce (Jacopo) Escena V
• 4 Escena, Cor i Cavatina de Lucrezia
  • Escena No... mi lasciate (Lucrezia) Escena VI
  • Cor Resta: quel pianto accrescere (Cor) Escena VI
  • Cavatina Tu al cui sguardo onnipossente (Lucrezia, Cor) Escena VI
  • Tempo di mezzo Che mi rechi?... favella... (Lucrezia, Pisana) Escena VII
  • Cabaletta O patrizi, tremate (Lucrezia, Pisana, Cor) Escena VII
• 5 Cor
  • Cor Tacque il reo (Cor) Escena VIII
• 6 Escena i Romança del Doge
  • Escena Eccomi solo alfine (Doge) Escena IX
  • Romanza O vecchio cor, che batti (Doge) Escena IX
• 7 Escena i Duet Doge i Lucrezia
  • Escena L'illustre dama Foscari (Servo, Doge, Lucrezia) Escena X
  • Duet Tu pur lo sai che giudice (Doge, Lucrezia) Escena X
  • Tempo di mezzo Di sua innocenza dubiti? (Lucrezia, Doge) Escena X
  • Cabaletta Se tu dunque potere non hai (Lucrezia, Doge) Escena X

Acte II

• 8 Introducció, Escena i Ària di Jacopo
  • Escena Notte!... perpetua notte (Jacopo) Escena I
  • Ària Non maledirmi, o prode (Jacopo) Escena I
• 9 Escena i Duet de Lucrezia i Jacopo
  • Escena Ah sposo mio (Lucrezia) Escena II
  • Duet No, non morrai (Lucrezia, Jacopo) Escena II
  • Tempo di mezzo Tutta è calma la laguna (Voci, Jacopo, Lucrezia) Escena II
  • Cabaletta Speranza dolce ancora (Lucrezia, Jacopo) Escena II
• 10 Escena, Trio i Quartet
  • Escena Ah padre!... Figlio!... Nuora!... (Jacopo, Doge, Lucrezia) Escena III
  • Trio Nel tuo paterno amplesso (Jacopo, Doge, Lucrezia) Escena III
  • Tempo di mezzo Addio... Parti?... Conviene...' (Doge, Jacopo, Lucrezia) Escena III-IV
  • Cabaletta Ah! sì, il tempo che mai non s'arresta (Jacopo, Doge, Lucrezia, Loredano) Escena IV
• 11 Finale II
  • Cor Che più si tarda? (Cor) Escena V
  • Escena O patrizi... il voleste (Doge) Escena VI-VII-VIII
  • Sextet Queste innocenti lacrime (Jacopo, Lucrezia, Doge, Barbarigo, Loredano, Pisana) Escena VIII
  • Stretta del finale II Parti, t'è forza cedere (Doge, tutti) Escena VIII

Acte III

• 12 Introducció
  • Cor Alla gioia, alle corse, alle gare (Cor) Escena I
  • Escena Ve'! come il popol gode (Loredano, Barbarigo) Escena II
  • Barcarola Tace il vento, è queta l'onda (Cor) Escena II
• 13 Escena i Ària de Jacopo
  • Escena La giustizia del Leone! (Popolo, Loredano, Barbarigo, Lucrezia, Jacopo) Escena III-IV
  • Ària All'infelice veglio (Jacopo, Lucrezia) Escena IV
  • Tempo di mezzo Messer, a che più indugiasi? (Loredano, Lucrezia, Jacopo) Escena IV
  • Concertant Ah padre, figli, sposa (Jacopo, Lucrezia, Barbarigo, Pisana, Loredano, Cor) Escena IV
• 14 Recitativo e Ària di Lucrezia
  • Escena Egli ora parte! (Doge) Escena V-VI-VII
  • Ària Più non vive!... l'innocente (Lucrezia) Escena VII
• 15 Escena, Ària de Doge, Finale ultimo
  • Escena Signor, chiedon parlarti i Dieci... (Servo, Doge) Escena VIII-IX
  • Ària Questa è dunque l'iniqua mercede (Doge, Barbarigo, Loredano, Cor) Escena IX
  • Tempo di mezzo Che venga a me, se lice (Doge, Cor, Loredano, Lucrezia, Barbarigo) Escena IX-X
  • Final Quel bronzo feral (Doge, Loredano, Barbarigo, Lucrezia, Cor) Escena X

Anàlisi musical

Sobre aquesta òpera, Donizetti va dir: «Verdi té un gran geni. Li manca d’imaginació per trobar els primers compassos d’una peça, però una vegada els troba, va endavant divinament... Ell volarà, molt aviat, i a parer meu anirà molt lluny».

En efecte, I due Foscari presenta solucions dramàtiques que ni Donizetti ni el públic de l’estrena podien captar del tot. Tot respectant la tradició del melodrama romàntic i les formes rituals del cant (cavatines, escena-ària-cabaletta, conjunts i finals), Verdi no subordina la vocalització a una simple bellesa melòdica ni al virtuosisme, sinó que la modela per expressar intensament el drama interior dels personatges, anticipant l’evolució posterior del seu estil operístic.

I due Foscari s’integra en el grup d’òperes denominades «el Verdi jove», un període de gran fecunditat creativa en què el mestre de Busetto explorava noves vies d’expressió musical. Tot i la irregularitat dels resultats en alguns títols, en aquesta obra es manifesta clarament l’evolució de la seva recerca, especialment en la construcció del personatge del vell Francesco Foscari, ja definit com el model clàssic de baríton verdià, a qui Verdi dota d’una introspecció psicològica profunda, d’una gran força dramàtica i d’una notable qualitat melòdica.

És una obra clarament hereva de la tradició del belcanto italià, representada per Bellini i Donizetti, els predecessors immediats de Verdi. Pel que fa a l’estructura musical, l’òpera manté fidelment la successió característica de recitatiu-ària-cabaletta, reflectint la continuïtat amb les convencions del melodrama romàntic italià.

L’òpera conté els primers elements d’alguns dels trets musicals que caracteritzaran les obres posteriors de Verdi: una paleta sonora més rica i variada, recitatius de gran expressivitat i temes distintius assignats a cada personatge principal, donant lloc a la concepció de «màscares musicals». Aquestes màscares es mouen en una Venècia on el carnaval traspassa la mera festa, implicant tensions i conflictes dramàtics que travessen tota la ciutat.

L’òpera exigeix tres cantants principals de gran nivell: tenor, soprano i baríton, que encarnen Jacopo Foscari, Lucrezia i Francesco Foscari, respectivament. Aquests se sumen a un quart personatge de menor presència escènica però fonamental, Giacopo Loredano, que requereix un baix. Tots han de dominar l’estil característic del cant verdià, capaç de projectar la veu amb força i expressivitat sobre l’orquestra.

I due Foscari, després de l’excessiu desgast creatiu de les tres òperes anteriors, presenta un caràcter més amable i melancòlic, impregnat d’una ombrívola tristesa accentuada per una orquestració subtil i refinada. Aquesta sisena òpera de Verdi destaca per la seva intimitat i pel desenvolupament limitat dels personatges, ja que l’acció transcorre en un període breu. Per compensar la manca de complexitat psicològica, el compositor introdueix motius musicals recurrents assignats a cada estat d’ànim dels personatges i fins i tot al cor, conferint a l’obra una identitat sonora pròpia i coherent.

Encara que sovint s’ha suggerit una possible influència de Wagner en l’ús sistemàtic de temes recurrents a Verdi, cal situar l’òpera en el seu context temporal: el 1844, Wagner havia estrenat només la seva segona òpera rellevant, Der fliegende Holländer, que Verdi probablement no havia escoltat. Per tant, el mestre de Busseto desenvolupa de manera autònoma en I due Foscari noves vies d’expressió musical, aplicant temes recurrents que identifiquen i caracteritzen cada personatge dins l’escena. Des de l’inici de l’òpera, després dels acords vigorosos de l’obertura, s’escolta un tema fúnebre i melancòlic en mode menor, primer interpretat pel clarinet, instrument que Verdi considerava ideal per reflectir aquest estat d’ànim, i després per la flauta, que esdevé el leitmotiv associat a Jacopo Foscari.

El paper de Jacopo requereix un tenor essencialment líric, malgrat disposar d’una cabaletta vigorosa i d’un recitatiu a la presó de notable intensitat dramàtica. L’execució demanda un cant legato perfecte, fraseig net i pronunciació clara, amb una línia vocal centrada principalment en la zona mitjana del registre de tenor. Aquest rol va ser creat per Giacomo Roppa, intèrpret que no va destacar especialment en l’estrena i que amb el temps ha quedat poc associat a l’obra verdiana.

Per la seva banda, Lucrezia Contarin viu immersa en una constant angoixa, que es manifesta amb claredat en l'allegro agitato dels tresets ascendents en mi menor que precedeixen les seves aparicions escèniques. La corda hi interpreta una melodia enèrgica i inquieta, reflectint l’agitació permanent del personatge, tot oferint moments breus de relaxació.

Verdi concep per a Lucrezia una escriptura vocal que combina amb precisió el canto spianato —una síl·laba per nota— amb passatges de coloratura, creant frases cantables d’enorme energia i intensitat. Requereix una soprano dramàtica àgil, encara que sense les extremes exigències de personatges com Abigail (Nabucco) o la futura Odabella (Attila), considerats models suprems d’aquesta tipologia. Marianna Barbieri-Nini va ser la intèrpret de l’estrena, i Verdi va saber aprofitar la seva agilitat, el generós registre agut i el temperament vital, convertint-la posteriorment en la primera Lady Macbeth italiana.

Francesco Foscari, l’octogenari protagonista, és un personatge sotmès a fortes tensions públiques i privades, anticipant figures més complexes com Simon Boccanegra. La seva identitat musical s’expressa amb un tema clar: una melodia descendent i trista, confiada a les cordes greus del violoncel i als pizzicati del contrabaix, amb la viola desenvolupant una línia melòdica que transmet fragilitat i vellesa, aportant un colorit precís i una definició psicològica clara. Verdi li atorga un paper central, amb dues escenes destacades —la presentació i la mort—, requerint un baríton de primera, amb exigència dramàtica més que vocal. El va estrenar Achille de Bassini, cantant molt admirat per Verdi i habitual del seu repertori.

Al començament del segon acte, Verdi proposa una música de caràcter cambrístic, on el violí i el violoncel dialoguen entre si, integrant-se després la veu de Jacopo Foscari en la seva gran escena Notte! Perpetua notte che qui regni!.... Els cors destaquen amb intervencions dramàtiques: al començament de l’òpera (tercera escena del primer acte), en el preludi de la segona escena del segon acte (reunió del Consell dels Deu) i en tota l’escena final. Aquestes parts contrasten amb el cor alegre i festiu de la barcarola de la regata veneciana al tercer acte. En particular, el cor del Consell dels Deu té un motiu temàtic en andante con moto que transmet una sensació de crueltat i intransigència.

Enregistraments (selecció)

Any	Elenc (Francesco Foscari, Jacopo Foscari, Lucrezia Contarini, Jacopo Loredano)	Director
1951	Giangiacomo Guelfi, Carlo Bergonzi, Maria Vitale, Pasquale Lombardi	Carlo Maria Giulini
1957	Giangiacomo Guelfi, Mirto Picchi, Leyla Gencer, Alessandro Maddalena	Tullio Serafin
1976	Piero Cappuccilli, José Carreras, Katia Ricciarelli, Samuel Ramey	Lamberto Gardelli
1988	Renato Bruson, Alberto Cupido, Linda Roark-Strummer, Luigi Roni	Gianandrea Gavazzeni

Bibliografia

• Budden, Julian. The Operas of Verdi, Volume 1: From Oberto to Rigoletto (en anglès). Londres: Cassell, 1984. ISBN 0-304-31058-1. 
• García Pérez, Jesús. «Verdi». A: La Gran Ópera (en castellà). tres. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1305-4. 
• Southwell-Sander, Peter. Verdi. Ediciones Robinbook, 2001. ISBN 978-84-95601-24-7. 

Vegeu també

• Temporada 1846-1847 del Liceu